Hannah Arendt.

M’assec al sofà. No amb la llibreteta i el llapis. No amb les ganes de prendre mil notes. No per contextualitzar una entrada per al blog. Seleccione una pel·lícula de la llista de pendents i em tombe esperant desaparéixer prompte. Tan sols vull parar la ment un moment, fer un descans del dia d’avui. 

Comença la pel·lícula i el primer minut em sent incòmoda. I la incomoditat m’enfada encara més. Cada dia que passa en fa més temps d’aquella infància on els doblatges de la tv3 eren el pa de cada dia. Al segon 61 ja m’he acostumat a l’accent del català oriental, però aquest minut fa palesa la fàcil rendició que faig diàriament a la llengua estrangera.

No coneixia l’Hannah Arendt. El nom em vol sonar, però no aconseguisc ubicar de què. La directora de la pel·lícula, Margarethe Von Trotta, ens presenta una filòsofa jueva professora a Nova York que decideix viatjar a Israel per cobrir el judici del nazi Adolf Eichmann.

La necessitat de buscar comprensió, de buscar respostes a l’horror de l’holocaust la duen a oferir-se com a reportera voluntària per a la revista The New Yorker. Una vegada a Jerusalem ha d’enfrontar-se a una dura realitat: Eichmann és tan sols un buròcrata mediocre que es limita a seguir ordres, no el monstre terrible (quasi mitològic) que qualsevol imagina d’algú capaç de matar milers de persones. I el poble jueu no està disposat a jutjar-lo únicament per les seues accions, sinó que el fan responsable de tot el patiment provocat pel tercer Reich. 

Amb dolor i claredat quasi inhumana, Arendt escriu cinc articles per The New Yorker (que es recullen en un llibre posteriorment). Puta nazi, antisemita, traïdora del seu poble, cor de pedra, freda… Amics, companys, premsa… tothom té una crítica, una amenaça, un retret a fer-li. Com s’atreveix a criticar les accions dels dirigents polítics jueus? Com pot tenir cabuda l’autocrítica quan el mal és tan immens?

Malgrat tot, el temps l’ha reconeguda com una de les grans pensadores del segle XX. Com una imprescindible per entendre l’origen del totalitarisme nazi (i també comunista).

D’altra banda, de la pel·lícula, tan sols dir què és essencial. I de la directora, Margarethe Von Trotta, n’escric el nom (ara sí) a la llibreta. Vull veure’n més pel·lícules d’ella.

L’essència del pensament no és el coneixement, sinó allò que distingeix entre el bé i el mal, entre la bellesa i la lletjor; el que jo busque és que el pensament done força a les persones perquè puguen evitar els desastres en aquells moments en què tot pareix perdut.

Hannah Arendt

Deja un comentario

Suscríbete a SabáticoFeminismo. Arte. Libros... ¡y mucho más!

¡Suscríbete!

Únete a la familia sabático y sé el primero en leer todas las novedades.

A %d blogueros les gusta esto: